AVE MARIA DE NÚRIA
De Núria Regina
voltada de neu,
la vall us aclama,
oh Mare de Déu.
Ave Maria…
Volgueu ser mestressade vides i amors,
feu-nos forts com penyes
amb lliris als cors.
Ave Maria
LA TRADICIÓ SOBRE LA MARE DE DÉU DE NÚRIA
La història de la imatge de la Mare de Déu conservada a la Vall de Núria inclou la majoria d’elements presents a les tradicions sobre imatges de la Mare de Déu trobades que hi ha arreu de Catalunya.
Quasi sempre es parla d’uns pastors que, amb l’ajuda del seu bestiar, descobreixen una imatge de la Mare de Déu. Les màximes autoritats eclesiàstiques de la zona volen traslladar la imatge al seu centre parroquial, però ella insisteix a romandre allà on ha estat trobada i els seus devots seguidors es veuen obligats a construir-hi un temple.
La Mare de Déu sol prendre el nom del lloc on ha aparegut. La seva festa, seguint la tradició mariana, es commemora el dia de la Nativitat de la Mare de Déu, és a dir, el 8 de setembre.
Sant Gil i els pastors de la vall
Malgrat ser oriünd d'Atenes, la llegenda diu que cap a l’any 700 Sant Gil va arribar a Núria procedent de la Provença, on havia fundat un monestir. Tenia l’objectiu d’assolir la pau i la tranquil·litat de la vida eremítica. Sant Gil passava els dies lliurat a l'oració i a la fabricació de les seves pròpies icones, entre elles la imatge de la Mare de Déu de Núria. Diuen que, quan Sant Gil va arribar a la vall, ja hi va portar la creu.
El sant s’allotjava en una cova que ara porta el seu nom i dedicava una part del seu temps a conviure amb els pastors que portaven el bestiar als prats d’aquelles muntanyes. Amb ells compartia la seva vianda: una mica de gra cuinat en una olla de coure. Quan el menjar era a punt, Sant Gil feia sonar una campana per avisar els comensals.
L’estada de Sant Gil a l’empara d’aquestes valls amarades de neu i aigua va durar tan sols quatre anys. Qui sap si perseguit pels arrians, Sant Gil va haver de fugir a corre-cuita cap a la Provença.
Abans, però, va amagar bé el seu petit tresor: la imatge de la Mare de Déu, acompanyada dels tres objectes que més tard van esdevenir símbols de Núria: la creu, la campana i l’olla.
Amadeu rep l’encàrrec de cercar la Mare de Déu
Van anar passant els anys, més de tres segles, i el tresor de sant Gil no es va moure de lloc. L’any 1072, un àngel es va aparèixer en somnis a Amadeu. Sovint s’ha dit que Amadeu vivia a Dalmàcia, però sembla que, en realitat, era natural de Damasc, capital de Síria.
L’àngel, mitjancer de Déu, va demanar a Amadeu en el seu somni que anés fins a Núria i hi edifiqués una capella en honor a la Mare de Déu. També li va indicar que en aquell indret, senyalat amb una pedra blanca, hi havia amagats els valuosos objectes de Sant Gil.
Durant la seva estada a Núria, Amadeu construí, amb l’ajuda dels pastors locals, un modest temple i un petit aixopluc per als seus feligresos. No va aconseguir, però, trobar la preuada herència del seu predecessor i va encarregar a la gent del país que la continués buscant quan ell ja no hi fos.
L’aparició de la imatge de la Mare de Déu de Núria
Amadeu va haver de marxar sense conèixer el “tresor” de Sant Gil, però va deixar un lloc de recer als pastors. Aquests pastors acudien a la petita capella dedicada a la Mare de Déu de Núria cercant protecció per a ells i els seus ramats. Havien passat set anys des de l’arribada d'Amadeu i, un bon dia, segons diu el doctor Marés, “un brau fogós de pèl vermell” va començar a colpejar una paret de pedra amb la seva peülla. Els pastors que es trobaven a la vall en aquell moment van saber de seguida que allò era un senyal. Es van dirigir cap on era l’animal i, amb l’ajuda de les seves eines, van foradar la roca.
Darrere del mur de pedra va aparèixer una llum resplendent que procedia d’una bella imatge de la Mare de Déu. També hi havia una creu, una campana i una olla de coure.
En aquell mateix lloc, força més tard, a començaments del segle XVII, es construí l’ermita dedicada a Sant Gil que, transformada i arranjada, s’ha conservat fins avui dia.
L'explicació històrica
La imatge de la Mare de Déu de Núria se situa entorn al segle XII, aproximadament en la mateixa època de les imatges de Meritxell (Andorra), El Claustre (Solsona) i Tura (Olot).
Aquestes imatges d’estil romànic –de vegades de transició al gòtic i no sempre de fusta–, és possible que fossin amagades perquè el poble les trobés i les considerés com el valuós llegat d'un sant antic o, fins i tot, com un miracle. Aquest acte evangelitzador va marcar un abans i un després en les creences i en les conductes morals i socials dels habitants d’aquella terra.
