Orgue

La música és part essencial del culte a Déu i de la nostra maduració espiritual. En efecte, la Sagrada Escriptura convida a lloar Déu amb himnes i càntics de l’esperit, i l’Església canta literalment el Senyor per tot el que ell ha obrat en favor nostre, amb exultança.

Durant molts segles, el poble fidel cantava melodies a l’uníson, cada regió segons els costums del lloc, fins que el papa Gregori el Gran decidí afavorir l’ús de melodies comunes, tot prenent com a model el cant sagrat de la litúrgia gàl·lica i de la romana. Així es fixà el cant gregorià. A partir del segle XIII, començant per l’escola de Notre Dame a París, els músics catòlics volgueren experimentar amb la bellesa de la polifo- nia, i aquesta produí obres tan belles que també fou acceptada en la tradició litúrgica de l’Església d’Occident.

L’orgue era un instrument musical ja conegut en l’antiguitat, però tenia un ús profà. A finals de l’Edat Mitjana, la polifonia cantada comprengué que podia ser acompanyada per instruments, i l’orgue es revelà com el més adient, ja que ell mateix és polifònic, en oferir tants veus o registres com la inventiva dels seus constructors (els orgueners) poguessin dur a terme. Els petits orgues medievals i renaixentistes anaren creixent, afegint nous registres conforme als gustos de l’època i de les regions euro- pees, de manera que durant el barroc hi hagué orgues alemanys, italians, francesos, ibèrics i, entre aquests, els catalans. Totes aquestes escoles oferien peculiaritats tím- briques, i cada orgue s’ha construït sempre tenint en compte moltes circumstàncies diverses: la naturalesa acústica del temple, els compositors de l’època, les possibilitats econòmiques del lloc... No hi ha dos orgues iguals, cadascun és una obra d’artesania irrepetible. Els orgues històrics, sovint han crescut amb el temps, se’ls han afegit registres i noves mecàniques, i han estat traslladats d’una església a una altra. L’orgue és tan complex, que necessita de manteniment i intervencions continuades; un orgue que no es manté es malmet al cap de poc temps.

L’orgue sempre ha estat un instrument costós, i no pot ser d’altra manera per la seva pròpia manufactura i els materials nobles emprats. Per això, la destrucció de tan- tíssims orgues a Catalunya durant la Guerra Civil (1936-39) no fou només una bar- bàrie contra la fe, sinó una autèntica desgràcia per al llegat artístic i cultural del país.

La nostra Parròquia de la Mare de Déu de Núria no ha comptat mai amb un orgue, malgrat que la construcció inicial de l’edifici neogòtic (1880) preveia l’espai al balcó del cor de l’església. Durant uns anys hem comptat amb instruments electrò- nics que n’imiten el so, però aquests només són un remei circumstancial, car de cap manera poden substituir la calidesa i el so únic de l’autèntic orgue de tubs. Per això feia temps que desitjàvem poder comptar amb un instrument adient, però fer-ne un de nou era molt car i estava més enllà de les possibilitats de la nostra comunitat parroquial.

Quan no es pot comptar amb un orgue nou, hi ha la possibilitat d’adquirir-ne un d’antic. L’oportunitat sorgí quan l’Escola Pia de Sarrià oferia l’instrument de la seva capella, car feia anys que hom no el tocava. Calia, però, assumir-ne el desmun- tatge, el trasllat, i la seva restauració. Aquest orgue havia estat encarregat després de la Guerra a l’orguener Gaietà Estadella (que comptava amb reconegut prestigi), però morí sense acabar-lo, i el finalitzà en Pau Xuclà l’any 1943. Havia conegut alguna reforma posterior, de poca qualitat, però es trobava al límit de què la seva reparació fos viable, artísticament i econòmicament, tot tenint en compte que ja casi es pot considerar un orgue històric.

En efecte, l’orgue Estadella-Xuclà correspon al període dels orgues romàntics, de transmissió pneumàtica, una forma de construir-los que perdurà un segle (de mit- jans del segle XIX a mitjans del segle XX). Els orgues s’havien fet tan grans, que la transmissió mecànica tradicional s’havia tornat inconvenient, ja que feia que el teclat esdevingués més dur a mida que s’afegien registres (perquè calia obrir moltes més vàlvules amb les varetes de fusta que les tecles accionaven). La transmissió pneumàtica evitava aquest problema (les tecles obren o tanquen el pas d’aire a pressió que, a través de conductes de plom, accionen les vàlvules dels tubs), però la seva construc- ció i manteniment és molt complicada.

La restauració ha estat duta a terme per l’orguener David Iglesias, amb molta paciència, ja que els problemes anaven sorgint a mida que avançava. Les pells de les vàlvules s’havien ressecat, el plom de les conduccions s’havia degradat...: la redacció de tota la intervenció dóna per a un opuscle.

Però l’orgue també ha estat renovat. S’han suprimit alguns registres afegits als anys ‘60 de poca qualitat o gens adients (plens, nasard i quinzena), i han estat subs- tituïts per registres nous amb tubs d’altres orgues desmuntats del mateix orguener inicial, Estadella (Plens III 2’, Fagot-oboè 8’, Veu humana 8’), de manera que po- dem dir que tot el material sonor prové del seu taller. Així hem compensat millor la sonoritat de l’instrument, amb registres que equilibren l’estil romàntic de l’orgue amb un so més ple i esplendorós.

Aquest orgue, més enllà del temps llarg que hagut de menester per a posar-lo al dia, és un orgull per a la nostra comunitat parroquial. La seva reparació ha estat sufragada completament pels nostres feligresos, sense subvencions externes. Tothom ha col·laborat amb l’entranyable campanya “cafè per un tub”, encara que també hem d’agrair donatius puntuals molt generosos. Aquest orgue ens l’hem fet nostre.

Donem-ne gràcies a Déu, i que durant molts anys l’orgue estigui al servei del culte d’aquesta porció de l’Església que aquí es reuneix en nom de Jesucrist el Senyor, i sota l’advocació de la seva mare, Santa Maria de Núria.

DESCRIPCIÓ DE L'ORGUE ESTADELLA/XUCLÀ (1943)